dissabte, 25 d’abril del 2009

Un 25 d'Abril passat pel futbol


Avui, 25 d'Abril, dia de reivindicació nacional al País Valencià, coincideix amb el partit entre el València i el Barcelona a Mestalla. El calendari té de tant en tant aquests capritxos. Segur que el camp estarà ple de gom a gom, l'ambient serà immillorable, i serà el col·lofó a un dia marcat en el calendari ritual dels nacionalistes valencians. Però, quin equip voldran els nacionalistes que guanye? Un espectador aliè a la realitat valenciana, pensarà que "lògicament", un nacionalista valencià voldrà que guanye el València, perquè és l'equip de la capital del seu país. A més a més aquest espectador també podria pensar que és una oportunitat de demostrar al Barça, l'equip que és més que un club, que els valencians també poden aprofitar per a dir la seua, que no s'acovarden davant el líder de la lliga i estan disposats a fer-se ben visibles en la lliga i trencar el bipoli entre el Barça i el Madrid.
Malauradament, aquest imaginat espectador potser el sobtaria veure com hi ha patriotes que per la vesprada hauran passejat pels carrers del cap i casal, amb càntics a favor de l'alliberament nacional del seu poble i el reconeixement dels seus drets polítics, que a l'hora de veure el partit de futbol cridarà a favor del Barça, esperant una nova demostració del bon futbol que està fent aquest any, que es veja traduït en una nova victòria del Barça amb l'objectiu d'anar apropant-lo al títol de lliga.
Sóc de València, i del Barça, i quan arribaven aquests partits esperava la victòria de l'equip blaugrana, no em parava a pensar en per què si era valencià era del barça, per a mi no hi havia cap contradicció. De fet era, i és, prou natural a València, trobar-se a molta gent que és del Barça.
Ara, però visc a Catalunya, i ací ser del Barça és allò normal, no té en part el caràcter de resistència política que té per a molts aficionats valencians del barça. Una de les primeres vegades que vaig dir a Catalunya que era del Barça, un xic d'Arbúcies (ciutat on per cert es feien els concerts d'estiu de les joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya) em van contestar que feia el mateix que els nouvinguts, que tots deseguida es fan del Barça. Tants anys vivint a la contra en València per a vindre a Catalunya i que et diguen això? Des d'aleshores, he començat a pergar-li voltes a aquest tema.
S'imagineu que en la diada de l'onze de setembre hi haguera un Barça-València, i que després de la manifestació reivindicativa, alguns dels seus participants, encapçalats pel sempre present Joel Joan, o per dirigents del catalanisme de caire sobiranista anaren a veure el partit i començaren a cridar a favor del València? Jo no m'ho puc imaginar, i en canvi a València és el més normal del món per a molts nacionalistes valencians. Potser no és tan "normal".

1 comentari:

Anònim ha dit...

10. teniu tota la raó, potser aquell que et va dir això no s'ha parat mai a plantejar-se una altra realitat. Hi ha gent tan simple com això... i, al final, el bipartidisme contra el qual tant ens queixem, són el que molts promouen en certs àmbits i quan els convé. No podria millor exemplificat. Très bien socarrat i quatretondí!