Un 25 d'Abril passat pel futbol

Avui, 25 d'Abril, dia de reivindicació nacional al País Valencià, coincideix amb el partit entre el València i el Barcelona a Mestalla. El calendari té de tant en tant aquests capritxos. Segur que el camp estarà ple de gom a gom, l'ambient serà immillorable, i serà el col·lofó a un dia marcat en el calendari ritual dels nacionalistes valencians. Però, quin equip voldran els nacionalistes que guanye? Un espectador aliè a la realitat valenciana, pensarà que "lògicament", un nacionalista valencià voldrà que guanye el València, perquè és l'equip de la capital del seu país. A més a més aquest espectador també podria pensar que és una oportunitat de demostrar al Barça, l'equip que és més que un club, que els valencians també poden aprofitar per a dir la seua, que no s'acovarden davant el líder de la lliga i estan disposats a fer-se ben visibles en la lliga i trencar el bipoli entre el Barça i el Madrid.
Malauradament, aquest imaginat espectador potser el sobtaria veure com hi ha patriotes que per la vesprada hauran passejat pels carrers del cap i casal, amb càntics a favor de l'alliberament nacional del seu poble i el reconeixement dels seus drets polítics, que a l'hora de veure el partit de futbol cridarà a favor del Barça, esperant una nova demostració del bon futbol que està fent aquest any, que es veja traduït en una nova victòria del Barça amb l'objectiu d'anar apropant-lo al títol de lliga.
Sóc de València, i del Barça, i quan arribaven aquests partits esperava la victòria de l'equip blaugrana, no em parava a pensar en per què si era valencià era del barça, per a mi no hi havia cap contradicció. De fet era, i és, prou natural a València, trobar-se a molta gent que és del Barça.
Ara, però visc a Catalunya, i ací ser del Barça és allò normal, no té en part el caràcter de resistència política que té per a molts aficionats valencians del barça. Una de les primeres vegades que vaig dir a Catalunya que era del Barça, un xic d'Arbúcies (ciutat on per cert es feien els concerts d'estiu de les joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya) em van contestar que feia el mateix que els nouvinguts, que tots deseguida es fan del Barça. Tants anys vivint a la contra en València per a vindre a Catalunya i que et diguen això? Des d'aleshores, he començat a pergar-li voltes a aquest tema.
S'imagineu que en la diada de l'onze de setembre hi haguera un Barça-València, i que després de la manifestació reivindicativa, alguns dels seus participants, encapçalats pel sempre present Joel Joan, o per dirigents del catalanisme de caire sobiranista anaren a veure el partit i començaren a cridar a favor del València? Jo no m'ho puc imaginar, i en canvi a València és el més normal del món per a molts nacionalistes valencians. Potser no és tan "normal".

SER UN DOCENT VALENCIÀ A CATALUNYA (II)

...llavors, aquest que us escriu no se li va ocórrer millor idea que marxar cap a Catalunya, terra odiada per molts, -sobretot d’on jo vinc-, i envejada per la majoria, continua sent avui, en el segle XXI terra d’acollida, a l’igual que ho ha estat en altres temps, però amb la trista diferència que molta d’aquesta gent que venim cap aquí ara som gent qualificada, amb estudis, però que veu molt difícil poder treballar al seu país. Amb això, vull remarcar que el meu cas, no és ni molt menys excepcional, no he estat el primer en fer-ho ni tampoc seré l’últim, -almenys mentre no canvien les coses-, sinó que simplement és un exemple més de la realitat que estant vivint molt joves valencians, sobretot entre els que, com jo, ens dediquem a l’ensenyament.

..i per què Catalunya?, doncs per moltes raons, la primera perquè ensenyament funciona, podria fer-ho millor, però funciona. Que vull dir amb això?, doncs que si estàs en un servei territorial treballes dins d’aquest àmbit, que les borses funcionen, no hi ha centres que estan més dos o tres dies sense docents, per regla general; que la majoria de centres conten amb recursos, que les borses s’obrin per a que la gent s’apunte, els sous no es retarden, es cobra l’estiu si eres interí, i tantes altres coses que no pararia d’enumerar. La segon, perquè està prop, bé tot es relatiu però no és com marxar a Galicia i la tercera perquè els que parlem valencià, ho podem continuar fent amb tota la tranquil·litat del mon, sense que cap personatge et diga “que li parles en cristià”, com ens passa als que som de poble quan anem al cap i casal.

En un primer moment, a l’igual que fan la major part de valencians, estava en el Servei Territorial de Tarragona, per estar més a prop de casa, però no hi havia manera de treballar, llavors, de nou vaig tornar a fer un salt i esta vegada vaig aterrar el més al Nord possible, Girona. Una zona meravellosa, que m’ha donat, esta vegada si, feina i que té com a únic inconvenient que està molt lluny del meu poble. Lluny de casa i sol, té moments durs, però si a més no tens feina el dia a dia encara es fa més difícil. Tot i començar a viure i treballar sol en aquesta terra desconeguda per mi, aviat van venir cap aquí amics i coneguts amb les mateixes circumstàncies... i ara quan fa poc més d’un any de la primera vegada que vaig estar en aquesta ciutat, ja som molts els valencians que vivim i treballem al nord de Barna.

Per tant, en aquests dies en que s’està parlant tant per qui de la Llei d’Educació de Catalunya i els problemes que tindrem amb els nomenaments telemàtics, finalment penses, tu que has nascut a un poble com Quatretonda, del qual tens molts motius per sentir-te orgullós, que més pots demanar si el teu poble està en el País Valencià.

SER UN DOCENT VALENCIÀ A CATALUNYA (I)

Quan has nascut a un poble com Quatretonda, tens molts motius per sentir-te orgullós,.. però si has realitzat determinats estudis, com ara el meu, història, és una mica complicat poder treballar al teu poble, o almenys a prop; objectiu que crec que compartim una gran part de la gent que hem estudiant. Aquest, és un dels inconvenients de néixer en un poble petit, que no pot crear els recursos necessaris per a que molts dels seus fills es queden allà mateix. Si afegim, que el meu poble porta ja una llarga trajectòria creant grans promocions d’estudiants; encara recorde aquells autobusos que anaven cap a Xàtiva a l’institut, de bon matí i que solament en Quatretonda omplien gairebé els dos, aquest fet ha motivat que molts joves universitaris ens veiem obligats a buscar-nos la feina allà on n’hi ha.

Però si a més a més, es dona la casualitat que aquest poble en el que has nascut està en el País Valencià, la cosa encara empitjora més, perquè clar, si el vols dedicar a la docència, dieu-me com ho pots fer, quan el govern del teu país es dedica a invertir diners en obres faraòniques que desprès no li surten a conte (Terra Mítica, Ciutat de la Llum, Ciutat de les Arts,..) i que finalment són pa per avui i fam per demà, quan per un altre costat, ens trobem que els joves valencians, que són la verdadera inversió de futur, estudien a l’escola i als instituts en barracons, sense calefacció ni quasi equipament,.. Amb aquest panorama tan desolador de l’escola pública, ja es podeu fer un mínima idea del que el govern valencià inverteix en educació: un nombre de places públiques ofertades any rere any irrisori, una borsa de treball que solament es pot accedir per examen d’oposició, que després de no funciona, no es realitzen acte de nomenaments periòdics i les substitucions es troben sense cobrir, els interins no cobren l’estiu, no hi ha serveis territorials d’educació i per tant el poden enviar a qualsevol lloc del País Valencià,...

Per tant, davant de tots aquests factors “positius” u mateix es troba en que ha de prendre una decisió si no vol passar-se la resta de la seua vida pensant, com serà això de donar classe?. Per que clar, les oposicions finalment tampoc són una garantia de res si no has treballat mai, perquè és un concurs-oposició i com a tal es té molt en compte el temps treballat, a veure que no es mal interpreten les meues paraules, em sembla perfecte, més hauria de valer encara, però clar, sinó funcionen les borses d’ensenyament que es suposa que hem de fer nosaltres, doncs la única solució que ens queda, molt al nostre pesar, marxar del nostre país i del nostre poble a buscar feina, com s’ha fet sempre si, però ara per un temps indeterminat...

JOAQUIN MALDONADO I UDPV (II)

Però també hi haurà un acostament de Maldonado cap al valencianisme, moviment que començava a desenvolupar-se en els anys en què aquest era president de l’Ateneu Mercantil. Aleshores, es celebraren tota una sèrie de conferències de temàtica valenciana en què participen els millors especialistes del moment. Col·laboren en “l’Aula de llengua i cultura Ausiàs March” i en 1968, l’entitat homenatjà Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els Valencians. També Maldonado recolzaria les campanyes que durant aquests anys realitzen els valencianistes per la defensa del valencià a l’església; però el seu pas definitiu cap al món valencianista es produirà ja en els anys setanta. Aleshores i junt amb antics militants de DRV, que durant el franquisme havien mantés una certa organització civico-política, s’integren en un partit que havia estat creat en els anys seixanta per joves nacionalistes, Unió Democràtica del País Valencià (UDPV).

Partit nacionalista i demòcrata cristià, tenia aleshores com a figura més destacada a Vicent Miquel i Diego, i mantenia una especial relació amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC), però encara no tenia una militància important ni una estructura sòlida. La incorporació d’aquest grup junt a gent provinent dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica encapçalats per Vicente Ruiz Monrabal convertiran UDPV en un partit amb garanties d’afrontar els últims anys del franquisme i la Transició. De fet, junt amb el PSPV i PCPV foren els pioners de l’oposició democràtica al País Valencià, creadors de la primera Taula (1973), després el Consell Democràtic del País Valencià (1975) i finalment participen en la creació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià ( 1976). Federats a nivell espanyol amb l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol (EDCEE) i en contacte amb la Unió Europea Demòcrata Cristiana (UEDC) i internacional, UDPV afrontava les primeres eleccions democràtiques com a un dels favorits guanyadors en el País Valencià. No debades, realitzaren la campanya electoral més cara (50 milions de les antigues pessetes), sent el primer partit en col·locar tanques publicitàries al cap i casal. El III Congrés del partit (1976) va elegir al seu Consell General i tot i que no estava previst en els estatuts es va plantejar la possibilitat d’elegir un president. Llavors, els militants votaren per amplia majoria a Joaquin Maldonado com a president de UDPV i també del Consell General. En les llistes electorals del partit Maldonado figurarà com a candidat al Senat per València. També, el seu fill Joaquin Maldonado Chiarri participà en el projecte de UDPV, i amés de formar part del Consell General va ostentar diferents càrrecs en el partit. Tant un com l’altre participarien activament en la campanya electoral. L’honradesa d’aquest prohom quedarà remarcada amb el que junt al que era secretari general del partit, Vicente Ruiz Monrabal, realitzaren en aquell moment; tots dos, alçaren acta de tots els seus bens abans de les eleccions, un fet molt poc habitual en aquesta política nostra.


Finalment, UDPV no va aconseguir els resultats esperats en les eleccions de 1977, de fet, no aconseguí cap representant, sent la sorpresa electoral d’aquell moment; aquesta situació, abocà el partit en una profunda crisi de la qual ja no pogué sortir, tot i els diferents intents posteriors. Malauradament, això implicava que desapareixia la possibilitat de tenir a València un partit de centre o centre dreta de caràcter valencianista a la manera de CiU en Catalunya, i per tant, de consolidar amb els anys que part de la nostra dreta s’inculqués un discurs valencianista conseqüent. La fallida de UDPV també suposà que Joaquin Maldonado no tornés a participar més en la política activa, per això si, fins l’últim moment estigué sempre al costat d’aquells projectes que tractaren de fomentar la llengua i la cultura en el País Valencià.