dilluns, 13 d’abril de 2009

JOAQUIN MALDONADO I UDPV (II)


Però també hi haurà un acostament de Maldonado cap al valencianisme, moviment que començava a desenvolupar-se en els anys en què aquest era president de l’Ateneu Mercantil. Aleshores, es celebraren tota una sèrie de conferències de temàtica valenciana en què participen els millors especialistes del moment. Col·laboren en “l’Aula de llengua i cultura Ausiàs March” i en 1968, l’entitat homenatjà Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els Valencians. També Maldonado recolzaria les campanyes que durant aquests anys realitzen els valencianistes per la defensa del valencià a l’església; però el seu pas definitiu cap al món valencianista es produirà ja en els anys setanta. Aleshores i junt amb antics militants de DRV, que durant el franquisme havien mantés una certa organització civico-política, s’integren en un partit que havia estat creat en els anys seixanta per joves nacionalistes, Unió Democràtica del País Valencià (UDPV).

Partit nacionalista i demòcrata cristià, tenia aleshores com a figura més destacada a Vicent Miquel i Diego, i mantenia una especial relació amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC), però encara no tenia una militància important ni una estructura sòlida. La incorporació d’aquest grup junt a gent provinent dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica encapçalats per Vicente Ruiz Monrabal convertiran UDPV en un partit amb garanties d’afrontar els últims anys del franquisme i la Transició. De fet, junt amb el PSPV i PCPV foren els pioners de l’oposició democràtica al País Valencià, creadors de la primera Taula (1973), després el Consell Democràtic del País Valencià (1975) i finalment participen en la creació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià ( 1976). Federats a nivell espanyol amb l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol (EDCEE) i en contacte amb la Unió Europea Demòcrata Cristiana (UEDC) i internacional, UDPV afrontava les primeres eleccions democràtiques com a un dels favorits guanyadors en el País Valencià. No debades, realitzaren la campanya electoral més cara (50 milions de les antigues pessetes), sent el primer partit en col·locar tanques publicitàries al cap i casal. El III Congrés del partit (1976) va elegir al seu Consell General i tot i que no estava previst en els estatuts es va plantejar la possibilitat d’elegir un president. Llavors, els militants votaren per amplia majoria a Joaquin Maldonado com a president de UDPV i també del Consell General. En les llistes electorals del partit Maldonado figurarà com a candidat al Senat per València. També, el seu fill Joaquin Maldonado Chiarri participà en el projecte de UDPV, i amés de formar part del Consell General va ostentar diferents càrrecs en el partit. Tant un com l’altre participarien activament en la campanya electoral. L’honradesa d’aquest prohom quedarà remarcada amb el que junt al que era secretari general del partit, Vicente Ruiz Monrabal, realitzaren en aquell moment; tots dos, alçaren acta de tots els seus bens abans de les eleccions, un fet molt poc habitual en aquesta política nostra.


Finalment, UDPV no va aconseguir els resultats esperats en les eleccions de 1977, de fet, no aconseguí cap representant, sent la sorpresa electoral d’aquell moment; aquesta situació, abocà el partit en una profunda crisi de la qual ja no pogué sortir, tot i els diferents intents posteriors. Malauradament, això implicava que desapareixia la possibilitat de tenir a València un partit de centre o centre dreta de caràcter valencianista a la manera de CiU en Catalunya, i per tant, de consolidar amb els anys que part de la nostra dreta s’inculqués un discurs valencianista conseqüent. La fallida de UDPV també suposà que Joaquin Maldonado no tornés a participar més en la política activa, per això si, fins l’últim moment estigué sempre al costat d’aquells projectes que tractaren de fomentar la llengua i la cultura en el País Valencià.